La dependenta de Vivari i el llauner polonès
Hi ha éssers mitològics com el follet federalista o l'unicorn de la fraternitat borbònica; en canvi, si parlem del llauner polonès o de la dependenta de Vivari estem prototipificant un patró social realment existent. El llauner polonès ha tingut dues èpoques daurades: en implantar-se a gran escala la mobilitat dels treballadors dins la U€ i durant el Brèxit.
En canvi, la dependenta de Vivari és un prototip local per a referir-se als treballadors de serveis que no estan capacitats a respectar els drets dels consumidors catalanoparlants. Com a client habitual –tant a Barcelona com a Terrassa– de més d'una franquícia Vivari (on serveixen una marca de cafè que m'agrada), puc afirmar que aquest prototip de la dependenta de Vivari no té base real, és injust i només reflecteix unes molt poques situacions de més bon o mal gestionar segons les habilitats socials del catalanoparlant discriminat.
Però el que ha dut als debats la dependenta de Vivari ha estat l'onada de catalanofòbia que s'ha experimentat darrerament, amplificada per opinaires i xarlatans de tertúlia de l'esfera dels Comuns, que han intentat presentar un tema de drets dels consumidors com una falsa discriminació classista amb interseccionalitat sexista (!!) i alguns lisèrgics han arribat a parlar de, asseieu-vos, "colonialisme invers".
Estem acostumats que la gent hostil a Catalunya –Comuns inclosos– s'esforcin per totes les vies a sabotejar els intents de recuperació nacional catalana o a denigrar qualsevol iniciativa contra el genocidi planificat per Castella. El que resulta sorprenent és trobar a l'ANC el discurs tergiversador a favor de les actrius llatinoamericanes catalanòfobes que va inundar els mitjans.
Em refereixo a la intervenció de la doctora Núria Franco Guillén al Simposi internacional | L'independentisme català en el nou context global que l'ANC va celebrar a l'Ateneu Barcelonès el proppassat 31 d'octubre. Com que no vull parlar-ne d'orella (cosa que potser li va succeir a ella), he transcrit tot seguit la part crítica de la seva intervenció i i he destacat uns moments (A, etc) que comento a continuació:
La llengua catalana és molt difícil d'imposar, jo tampoc la imposaria, però és molt difícil perquè no tenim aquestes eines, les eines que té Catalunya, que té la Generalitat, que tenim nosaltres com a nació són més eines per promoure la inclusió és a dir, incorporar la immigració al nostre procés... al nostre projecte de construcció nacional (A) més que no pas excloure'ls perquè no es pot què s'ha de fer per a poder incloure'ls? naturalment les persones que volen formar part d'aquest projecte han de tenir-ne ganes (...) però si jo vaig a Vivari, em trobo una senyora d'origen llatinoamericà i em serveix un cafè en llet i la insulto perquè no em parla català (B) perquè això sabem que passa (C) aquesta senyora tindrà encara menys incentiu que el dia anterior per aprendre català una senyora que si està treballant deu fer les seves nou o deu hores de feines diàries (D), que potser arriba cansada a casa, que potser l'aprenentatge de català no li és possible perquè el consorci a on hi ha una plaça lliure per aprendre català està a l'altre costat de Barcelona i no té les possibilitats de fer-ho per tant s'ha de tenir molta paciència (E) també s'ha de veure per on entrem, és a dir no és el mateix exigir a aquest tipus de persona que ja prou feina té per sobreviure a persones com per exemple que puguin tenir una feina a la torre* Agbar com a programador de software i que han vingut amb un sou millonari* expatriat (F) des d'una altra empresa, aquesta persona potser sí se li podria posar... plantejar un nivell d'exigència,
Aquest fragment de la xerrada de la doctora Núria Franco mereix respostes, que limitaré als punts destacats amb una majúscula:
A) Nosaltres som una nació, no pas un projecte; si volem parlar de projecte, haurà de ser el projecte de deconstrucció de la nació catalana que l'imperialisme castellà fa segles que promou i per al qual ha redactat una norma racista que discrimina els immigrants no iberoamericans i fomenta que aquests darrers contribueixin involuntàriament al genocidi de la nació catalana. O potser aquesta politòloga volia referir-se al projecte de construcció d'un estat i no coneix la diferència entre estat i nació?
B) La dependenta serveix un cafè en llet i el client la insulta, un cop ha aconseguit que entengui la comanda en català? Això a quin planeta ha succeït?
C) Aquesta afirmació de la doctora Franco és mentida, és d'una falsedat indignant.
D) Aquí és probable que no menteixi, molts estem convençuts que els empresaris que contracten treballadors de serveis mancats de preparació per a respectar els drets dels consumidors catalanoparlants no se salten només les normes favorables als seus clients, també es deuen saltar les normes favorables als seus treballadors tant com els ho permeti la inexistent inspecció de treball.
E) Ja som al cap del carrer: el problema dels catalans quan ens vulneren els drets i som víctimes de supremacistes és que no som prou pacients, es veu que tres segles de paciència no basten!
F) Barrejar els "expats" que treballen per a tecnològiques al 22@ és la coartada que han trobat els ideòlegs socialimperialistes d'herència estalinista per a tergiversar un debat sobre els nostres drets lingüístics en una imaginària lluita de classes que resulta especialment ridícula ara que el proletariat ha canviat profundament. Això no impedeix veure que aquests expats són supremacistes i que si treballessin a Andorra no podrien menysprear el català com fan.
Però encara ens cal abordar el rerefons econòmic de la dependenta de Vivari.
Perquè el problema de fons no és que la dependenta que no estigui capacitada per a atendre en català, ni tant sols per al minúscul esforç que representa entendre les comandes dels clients, fetes en la llengua del món més semblant al castellà i on surten solament entre 80 i 100 termes dels seu ofici, la majoria semblants als termes equivalents del castellà. En els meus entorns familiars, professionals i d'activisme la gent es dóna per satisfeta si el dependent no els imposa l'obligació de parlar-li en castellà.
El problema de fons són els empresaris que tenen l'obligació de conèixer els drets dels clients que estan obligats a respectar i no ho tenen en compte quan contracten el personal.
¿Què passaria si Vivari contractés dependents cecs sense adaptar el local amb inscripcions braille per a cada aparell a emprar i per a cada producte i sense formar els dependents cecs sobre com gestionar les comandes? Quan ens queixéssim que el dependent cec ens ha servit cafè amb cervesa, ¿seríem uns classistes, uns colonialistes inversos o qualsevol de les bestieses que s'han dit per a defensar les actrius racistes catalanòfobes?
¿Què passaria si Vivari contractés dependents tetraplègics sense eixamplar els espais per a la circulació de la cadira de rodes? Seríem uns classistes si el dependent ens servia el cafè amb llet sense llet perquè no podia abastar-la? Ens demanaria algú paciència, que al torn de tarda hi haurà un dependent que sí que pot passar fins on hi ha la llet que cal afegir al nostre cafè?
Podria un tetraplègic conduir un tramvia? Probablement sí. Podria un cec? Probablement no. Però si algú el contractava, hi havia un accident i demanàvem responsabilitats, ¿hi hauria algú tan maquiavèl·lic i tergiversador com per a presentar les nostres queixes com un atac als invidents?
El client s'ha de poder queixar si els seus drets són vulnerats i, si el quid de la vulneració rau en una manca de preparació del treballador, la culpa és de qui l'hagi contractat. ¿Recordeu quan ens deien que la llei està per damunt de la democràcia i que La ley es la ley? ¿Quantes multes, sancions o clausures de locals s'han fet amb els empresaris que vulneren les lleis relatives als drets lingüístics dels catalans?
¿Té l'ANC alguna cosa a dir sobre aquesta intervenció al seu Simposi internacional | L'independentisme català en el nou context global?
Lluís de Yzaguirre i Maura, de Llengua i República i Koiné
Exprofessor de les universitats UB i UPF
Membre de l'Institut d'Estudis Catalans